Conflicte del Sàhara Occidental i la seva vinculació amb Catalunya

IMGP9432

Orígens del conflicte
Desprès de la Segona Guerra Mundial, i en poc menys de dues dècades, quasi totes les colònies europees de l’Àfrica varen assolir la seva independència, moltes vegades lligada a una sagnant guerra d’alliberació. Espanya en aquell moment era la potència colonitzadora de tres territoris: Ifni, Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental. El procés de descolonització es va fer de forma escalonada. En un intent de endarrerir-lo, a l’any 1958 el govern converteix els tres territoris en províncies espanyoles, no obstant això, el moviment independentista africà era cada vegada més fort. L’any 1969 Guinea Equatorial es converteix en república independent i Espanya cedeix Ifni i els territoris del Sàhara que estan per sobre del paral•lel 27ª 40’ al Marroc.

El cas del Sàhara Occidental va ser, i encara ho és, més conflictiu i sagnat. L’any 1975 Espanya cedeix el territori a una administració i tutela conjunta del Marroc i Mauritània, fent el joc a la política expansionista del rei Hassan II del Marroc, el qual a finals d’octubre inicia la “Marxa Verda”, una ocupació formada per 350.000 civils i diverses unitats militars. Les forces guerrilleres sahrauís del Front Polisario són els que planten cara a l’invasor, obligant al govern de la dictadura espanyola a signar l’ignominiós Acord Tripartit de Madrid, en el qual decideix abandonar la colònia sense portar a terme el referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de la O.N.U., que havia anunciat el 1.974. El govern del general Franco és trobava en les seves acaballes, ja que el dictador s’estava morint.

El conflicte bèl•lic- polític
Amb la signatura dels Acords Tripartits els nacionalistes sahrauís veuen que han estat venuts pels governants de la agònica dictadura espanyola, ja que no es podien permetre l’arribada a la Península de cap soldat mort en la defensa de l’última colònia.La invasió del territori, al nord pel Marroc i el sud per Mauritània, provoca l’inici dels enfrontaments de la guerrilla sahrauí, la qual es veu obligada a lluitar en un doble front moguda pel fervor patriòtic-nacionalista i com a resposta dels abusos comesos per les tropes ocupants.El 26 de febrer s’arria l’última bandera espanyola i el 27 de febrer de 1976 es proclama la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), sota el auspicis del Front Polisario que es percep com aglutinador del sentit nacional del poble sahrauí. El poble sahrauí estava format per múltiples tribus nòmades que recorrien les seques terres del desert i es dedicaven bàsicament a cercar pastures pels seus ramats de camells i cabres. Quan encara s’estaven retirant les tropes espanyoles el marroquins van començar a bombardejar amb napalm i fòsfor la població civil sahrauí, aquest fet va provocar un èxode cap les fronteres d’Argelia, dirigit i organitzat per l’incipient i mal armada guerrilla del Front Polisario.

L’estat algerià acull, ajuda i protegeix, dins del seu territori a prop de les fronteres amb el Sàhara, les persones foragitades, bàsicament dones, nens i vells, iniciant-se els fonaments del campaments de Refugiats Saharuis, que avui al cap de més de 40 anys acullen encara a més de 150.000 exiliats. En el moment en que el F. Polisario considera que la població civil està protegida en els camps de refugiats inicia una guerra de guerrilles. Els sagnants i desiguals combats duren fins la signatura d’un acord d’alto el foc el setembre de 1991, que implica la promesa de la celebració del referèndum d‘autodeterminació i la interposició del contingent d’uns 500 cascos blaus de l‘ONU. La MINURSO, Missió de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental, vetlla per al compliment de la treva en els més de 2.500 quilometres de mur fortificat i controlat a l’altra banda per uns 200.000 soldats marroquins. El cost diari estimat de la vigilància d’aquest mur per part del govern del Marroc és de més de quatre milions de dòlars, que pot mantenir gràcies a l’ajuda exterior dels Estats Units i França, així com l’arribada constant de fons de l’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs, Si no fos per aquesta ajuda l’ hereu de Hassan II, Mohamed VI del Marroc, no ho podria suportar.

Situació actual conflicte
Avui, després de més de quaranta anys, el Sàhara Occidental continua dividit en dos per un mur: una zona ocupada pel Marroc, amb les mines de fosfats a ple rendiment, un ric banc pesquer a l’Atlàntic i possibles jaciments de gas i petroli que tanta set provoquen a les companyies petroleres. A l’altre costat del mur hi ha les zones alliberades, un territori sec i pràcticament buit i els campaments de refugiats al voltant de la ciutat algeriana de Tindouf, on més de 150 000 saharauis no perden l’esperança de tornar al seu país. Segueixen esperant la celebració del referèndum d’autodeterminació, que no poden celebrar a causa dels entrebancs posats pel Marroc i de la poca efectivitat de les Nacions Unides per fer complir els seus propis acords.

El moviment solidari a Catalunya
La supervivència del sahruís està més o menys condicionada per l’ACNUR (Alt Comissariat les Nacions Unides pels Refugiats) que els garanteix una mínima ajuda per sobreviure, però cada vegada es més minsa a causa de les pressions internacionals, ja que pretenen que claudiquin en el seu intent de retornar al seu país independent i alliberat del colonialisme marroquí. Per altre part, hi ha les ONG i altres organitzacions ciutadanes, populars i solidaries que treballen i col•laboren amb ajuda concreta als camps de refugiats. En el moment en què l’Estat Espanyol abandona el poble sahrauí ja apareixen a Espanya les primeres campanyes d’ajuda, amb el suport moral i econòmic dels organismes municipals, provincials i autonòmics, així com entitats educatives i empreses privades. Aquest moviment solidari continua en augment i als anys 90 es consolida a Catalunya, sobretot després de l’alto el foc. El Fons Català de Cooperació engega, juntament amb diverses ONGs, campanyes per fer arribar als Campaments de Refugiats ajuda alimentària, mèdica i econòmica.

Es constitueix l’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Saharaui), que pràcticament aglutina tot el moviment solidari Catalunya, canalitza l’ajuda destinada als Campaments i intenta difondre i sensibilitzar sobre la seva difícil situació. A Girona, per primera vegada, a l’estiu de 1995, vénen 10 nens sahrauís refugiats, acollits per famílies i amb el viatge finançat per l’Ajuntament. Comença d’aquesta manera la relació amb el Campaments de Refugiats del Sàhara Occidental situats a Tindouf (Algèria), que s’enforteix amb l’anada als Campaments d’una colla de gironins i amb la constitució de la Secció de Girona de l’ACAPS a principis de 1996. A partir de llavors, ACAPS – Girona i l’Ajuntament de Girona comencen a treballar conjuntament en diverses activitats als camps de refugiats i a les comarques de Girona. En els camps de refugiats s’ofereix ajuda econòmica i moral i a Girona es realitzen tasques d’informació i sensibilització a la població.

El 1997 se signa un Protocol d’Agermanament amb la Daira (Poble) de FARSIA, de la Wilaya (Província) de SMARA, dels Campaments de Refugiats que simbolitza i enforteix els llaços amb Farsia que es mantenen fins avui, vint anys després. Els projecte més emblemàtic que anualment es porta a terme, que més contribueix a la difusió de la causa sahrauí i que ACAPS –Girona realitza en el marc de l’agermanament és l’anomenat “ Vacances en Pau”. Des de 1995 i fins avui, més de 500 nens d’una edat entre vuit i tretze anys han vingut a la ciutat de Girona amb el bitllet d’avió i els casals d’estiu pagats per l’Ajuntament. Són els nens que any darrera any surten dels Campaments els mesos de juliol i agost i als quals acullen desinteressadament a casa seva diverses famílies gironines. L’estada dels nens representa un important estalvi en despeses alimentàries en els Campaments, però per als nens els avantatges són importants: no han de suportar les elevades temperatures estivals del desert, rebren una alimentació adequada, obtenen una revisió mèdica completa que permet descobrir i tractar qualsevol possible malaltia, pràcticament impossible de guarir en els Camps de Refugiats. Els llaços afectius que es creen amb els nens, són el motiu de l’organització de viatges per a les famílies acollidores per anar a visitar-los als Campaments i que representen una important font d’ajuda pels parents i familiars dels infants.

S’ha de remarcar, que aquest agermanament solidari, a més de ser un vincle de col•laboració que permet realitzar projectes pensats per alleugerir les mancances de tot tipus a què estan sotmesos el refugiats sahrauís, també ha creat uns vincles institucionals i protocol•laris entre els dos pobles, malgrat la distancia, les precàries condicions i el que és més greu i important, el no reconeixement oficial de l’ Estat Espanyol de la “República Árabe Saharaui Democrática”- (R.A.S.D.).

Toni Vila Ribot (ACAPS -Associació Catalana d’Amics del Pobre Saharauí )

La taula d’experiències “L’acollida de refugiats, de la sensbilització a la denúncia” és el 16 abr. a les 18h. a l’Auditori Petit. Amb representants d’ACAPS Girona, i de diferents entitats i plataformes de Llagostera, Girona, Salt, Figueres Sant Feliu de Guíxols i Banyoles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s